A mitè d’setèmbar
A mitè d’ setèmbar e vè fura e sôl ȥintil
cvèl c’lé tèmid, che dmânda e parmés
e un’è sbréng côma quel cui’era préma.
Al guérd e détar a truv néca me
la ȥentilèza cl’éra andêda in t’un cantò
parchè par supurtè e câld furioş
a duvéva cumbàtar, sténd sréda in ca
e andê fura ad nòt, cvând la lòna,
e esù chiaror, l’ajuta a fè pêȥ
cun l’istê e esu calor.
A metà settembre
A metà settembre viene fuori il sole gentile
quello che è timido, che chiede il permesso
e non è sgarbato come quello di prima.
Lo guardo e dentro trovo anch’io
la gentilezza che era andata in un angolo
perché per sopportare il caldo furioso
dovevo combattere, stando chiusa in casa
e andare fuori di notte, quando la luna,
e il suo chiarore, aiuta a far pace
con l’estate e col suo calore.

